Informe PISA: realitat absoluta?

En aquesta entrada vull fer esment al Informe PISA (Program for International Student Assessment), donat que l’altre dia a classe vam comptar amb una bona explicació de les seves característiques i utilitats, que em va fer reflexionar sobre el tema.

Aquest informe és realitzat per la Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) i es basa en l’anàlisi del rendiment acadèmic d’estudiants de diferents països membres de la OCDE, en col·laboració amb altres països associats. Aquesta avaluació es fa mitjançant uns exàmens mundials que es duen a terme cada tres anys a nois i noies de quinze anys d’edat i que tenen com a fita la valoració internacional dels estudiants dels diferents països i sistemes educatius.

L’examen avalua unes competències considerades clau per als nois i noies de quinze anys, els quals es troben finalitzant la seva etapa d’escolarització obligatòria o pròxims a fer-ho, en funció del país que s’observi. Aquestes competències clau són la Lectora, la Matemàtica i la Científica.

A les proves es tracta d’avaluar la capacitat dels alumnes per aplicar els conceptes i desenvolupar-se a diverses situacions dins de cada àrea. És a dir, no cerca la reproducció dels continguts curriculars, sinó la capacitat per aplicar aquests a la vida quotidiana, connectant així amb el paradigma d’aprenentatge permanent o aprenentatge al llarg de la vida.

A més, proporciona dades i indicadors comparatius dels diferents sistemes educatius dels països que hi participen, dirigits al desenvolupament de polítiques educatives.

Cal dir que popularment és considerat un sistema “objectiu” de comparació però, tot i així, la seva formulació està subjecta a moltes crítiques ja que es tracta d’una anàlisi quantitativa.

En aquest vídeo, produït per la OCDE, es tracta d’explicar en què consisteix aquest programa i els propòsits que té. Remarco que cal tenir en compte que el vídeo el produeix l’organisme que s’encarrega de l’avaluació:

Crítiques al Program for International Student Assessment (PISA):

•   Una de les crítiques que considero més vàlides és que aquest Informe es centra en l’avaluació de tres àrees/competències principals (Lectora, Matemàtica i Científica), deixant de banda qüestions molt importants en l’educació dels nois i noies en relació a la seva Educació per a la vida o la seva capacitat com a ciutadans com podria ser la capacitat d’anàlisi crítica de situacions quotidianes, la participació, la comprensió de l’entorn social i dels seus fenòmens, etc.

•     A partir dels famosos “rànquings” que es publiquen amb l’Informe, es fan judicis sobre els sistemes educatius i es pretén l’adaptació de polítiques educatives dels països amb bons resultats a altres que no han obtingut resultats tan bons. Considero que cada país ha de cercar el seu camí i les seves propostes, donat que cadascun presenta unes característiques diferents per les quals ha de dissenyar les seves propostes. La fórmula d’agafar el que funciona a una altra banda i aplicar-ho a la nostra realitat s’ha demostrar poc efectiva ja que no tot és vàlid per a totes les condicions.

Tot i així, penso que es pot aprendre dels guanys i els errors d’altres sistemes, però defenso que no s’han de “copiar” les polítiques tal i com es duen a terme a altres realitats.

Finalment, també m’agradaria reflexionar entorn la validesa que se li atorga a aquest informe donat l’organisme que l’elabora (OCDE). És important destacar que aquest organisme internacional és de caire econòmic, per la qual cosa té uns valors i uns propòsits que cal qüestionar-se a l’hora d’agafar el PISA com a referència.

Donat el seu caràcter, es tracta d’una organització que propaga els principis del capitalisme i el neoliberalisme, principis que sovint es basen en la producció, i que es traspassen en la comprensió del rendiment acadèmic en relació a àrees específiques del coneixement, deixant de banda altres molt importants per a la persona en la meva opinió.

A més, com a representant de les potencies mundials, s’encarrega de publicitar i avalar un tipus d’educació i d’avaluació coherent amb principis que assenyalava abans. És a dir, té el poder de dictar com han de ser aquests sistemes ja que compta amb una alta reputació com a òrgan comparatiu. Per tant, en la meva opinió, les anàlisis del PISA es poden agafar com a dades a tenir en compte, però no hem de quedar-nos amb aquests rànquings populars que només analitzen certes àrees, sinó triangular aquests resultats amb els d’altres avaluacions que es fixin en altres àrees, com pot ser l’Estudi Internacional sobre Educació Cívica i Ciutadana (ICCS) que duu a terme l’Associació Internacional per l’Avaluació del Rendiment Educatiu (IEA), que investiga el nivell en que els nois i noies estan preparats per comprendre i assumir els drets, llibertats i responsabilitats que corresponen als ciutadans.

“No a les retallades, No a la LOMCE”

Avui, 9 de Maig, la comunitat educativa surt al carrer de nou en senyal de protesta per les retallades en educació i en contra de la nova reforma educativa, l'avantprojecte de la Llei Orgànica de Millora de la Qualitat Educativa. En aquesta ocasió, es tracta d'una convocatòria de vaga conjunta de tots els nivells educatius: des de les Escoles Bressol fins a les Universitats.

Estudiants, docents, personal de serveis i famílies protesten contra aquesta reforma que portarà a un retrocés de 40 anys al nostre sistema educatiu, perdent tots els avenços que havíem assolit fins a la data i que, poc a poc, van desapareixent. 

Com a mostra d'aquesta protesta, adjunto el link d'un vídeo publicat a la web del diari "El País", on representants del Sindicat d'Estudiants així com la presidenta de l'AMPA d'una escola d'educació primària a Madrid reflexionen sobre cap a on ens porten aquestes reformes i el per què de la vaga. 

Vídeo "El País": “La reforma escolar tiene que ser eliminada desde la primera letra hasta la última”

En aquest vídeo trobem com des de la representació de l'AMPA fa esment a la pèrdua de poder de les famílies en el govern dels centres educatius, una de les reformes en referència a l'autonomia dels centres que proposa la LOMCE.

Personalment, considero necessària aquesta mobilització del sector educatiu per tal de parar l'avantprojecte de llei i fer-nos escoltar com a peça protagonista d'aquest sistema educatiu. A més, el fet de que sigui una vaga de tots els nivells educatius fa prendre més força a la reivindicació. 

Tot i així, crec que hauríem de començar a replantejar-nos com fer aquest tipus de manifestacions ja que s'està convertint en un continu que a final de curs s'engeguin moviments i mobilitzacions que, arribats al juny, perden força i s'acaben diluint. 

La lluita ha de ser constant, amb força i decisió. La única manera de fer ressò és tenir continuïtat i moviments consolidats amb ideals consensuats i clars. 

Per acabar, no hem d'oblidar que el significat de la Democràcia és el poder del poble en decidir el seu camí...

Sense "profes" no hi ha escola!

Aquesta setmana, la Campanya Mundial per l'Educació, que des de fa anys reivindica el dret a l'educació en tot el món, organitza del 22 al 28 d'Abril la Setmana d'Acció Mundial per l'Educació.

Enguany, el lema d'aquest esdeveniment és "Sense profes no hi ha escola!. Per un professorat format i motivat" i es realitzen una sèrie d'actes i mobilitzacions per a recordar als governants i als propis ciutadans la importància de comptar amb el suficient nombre de docents al món amb una adequada formació, motivació, remuneració i reconeixement, així com una crida al govern exigint que destinin els recursos necessaris per tal que l'Educació per a Tots sigui una realitat al 2015.

En el marc de l'assignatura, m'ha semblat interessant destacar aquesta notícia ja que just aquesta setmana ens hem estat plantejant la qüestió del professorat, de la seva figura dins del sistema educatiu, la seva remuneració, etc. Així com el tema del prestigi i el reconeixement social d'aquests professionals que als últims anys s'ha vist molt degradat.

Aquestes accions reivindiquen el paper i la importància del professorat, fent reflexionar a la població sobre la seva experiència educativa i sobre què recorden dels seus mestres.

Com nosaltres mateixos comentàvem a classe, el que valorem més normalment, no són les qüestions estrictament referides als continguts i als coneixements, sinó quina és la funció que pren el mestre i com ens acompanya al nostre procés d'aprenentatge.

Al següent vídeo, que presenta la Setmana d'Acció Mundial per l'Educació, es transmet aquest missatge, així com la necessitat de reconèixer el paper del professorat per tal de valorar i reforçar la seva tasca:

En definitiva, com ja hem discutit i plasmat en el disseny del nostre sistema educatiu, creiem en el paper d'uns mestres ben formats i competents, que creguin en la seva feina, que tinguin un coneixement pedagògic ampli i fonamentat que els doni les eines per acompanyar als educands en el seu procés d'aprenentatge i creixement que ha de ser natural i obert.

Però per això cal reconèixer aquesta tasca i valorar l'esforç i la funció docent, recordant que a tots i totes algun mestre ens va marcar i això ens acompanya en tot el nostre bagatge.

Enseñar es aprender dos veces. - Joseph Joubert -

Educació financera al Institut

En informacions publicades al diari “El Periódico” els passats 22 i 23 de Març, trobem una nova proposta de contingut per als alumnes d’Educació Secundària Obligatòria: l’Educació econòmica financera.

Aquesta proposta neix de l’acord entre els Departaments d’Ensenyament i Economia de la Generalitat de Catalunya, el Institut d’Estudis Financers (IEF) i les entitats financeres BBVA, Unnim, La Caixa i Banc Sabadell, les quals han signat un conveni de col·laboració per tal de posar en marxa el projecte, que rep el nom d’”Educació Financera en les Escoles Catalanes” (EFEC).

Segons informa Josep Soles (director de l’IEF), es tractarà de tallers que pretenen “donar eines als estudiants perquè puguin prendre decisions econòmiques en un futur”.

D’altra banda, Jordi Òliva (director general de Política Financera),  declara que “el que volem és evitar que es repeteixin errors que s’han comés aquests últims anys”.

El projecte respon a les recomanacions d’organismes internacionals com l’Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) i la Unió Europea (UE) que exposen la necessitat de desenvolupar matèries per tal que els estudiants tinguin consciència sobre l’ús del diner i obtinguin coneixements bàsics sobre el món financer.

Hem de considerar que aquest nou projecte, l’EFEC, suposa una entrada de l’educació per a les finances, la inversió, i el tractament dels diners a les escoles. És evident que, en la nostra realitat, resulta necessari tenir algunes nocions sobre aquest camp donat que és una constant a la vida quotidiana però considero que la qüestió és plantejar-nos quin camí pren l’educació en el moment que estem “educant” nois i noies per a que maneguin els seus diners.

Ara bé, personalment penso que hem de considerar quin tipus de “ciutadans” volem educar ó, més bé, volen educar. Què pretén aquesta nova proposta? Què trobem al darrere d’ella?. Pensem en que el debat sobre l’Educació per a la ciutadania és molt estès i polititzat i, per contra, aquest nou projecte no genera controvèrsies pel moment.

Potser això és provocat per la mala experiència viscuda als últims anys en relació a les entitats financeres i trobem que posar en marxa l’EFEC és la solució per aquesta errada, però cal anar més enllà i veure quins interessos hi ha darrera d’aquestes propostes. Quin camí hi ha rere aquestes noves corrents educatives?

Considero que la diferència està entre crear ciutadans crítics, responsables i formats o manipular aquest concepte de ciutadania cap al capitalisme i els interessos econòmics, i, en aquest cas, crec que anem cap a la segona opció i, a més, ens estan “venent” que aquesta és la millor de les propostes.



Notícies referenciades:

• La Generalitat impulsa un curso de educación financiera en las escuelas catalanas
• Alumnos de 4º de ESO recibirán clases de educación financiera

El rerefons del calendari acadèmic

En la última sessió de laboratori vam abordar qüestions relatives al disseny del calendari acadèmic del nostre sistema educatiu. Entre elles, vam trobar-nos en la situació d'haver de decidir quines serien les festivitats que marcaria aquest calendari o no, la qual cosa ens va portar a la discussió d'incloure o no les festivitats de caire religiós, donat que havíem acordat el disseny d'un sistema laic.

A partir d'aquí, si decidíem no seguir el calendari acadèmic tal i com estava plantejat actualment, entràvem en conflicte amb el calendari laboral i la conciliació de la vida familiar dels pares i mares amb els dies lectius i festius dels seus fills i filles.

En aquest moment vam prendre consciència del pes de l'església en el calendari que regeix les nostres vides i ens plantejàvem quines alternatives buscar a aquesta realitat. Una de les que vam trobar va ser la de mantenir les dates assenyalades per tal de que les famílies tinguessin menys dificultats per ocupar-se dels seus fills, però canviant el nom d'aquestes festes de tal manera que no es corresponguessin amb el seu origen religiós.

Després d'aquest debat, i cercant informació a Internet sobre aquest tema, he trobat que aquesta mateixa situació ja es va produir fa un parell d'anys a Castella La Manxa, on van decidir que el període de vacances corresponent a la Setmana Santa deixaria de tenir aquest nom per passar a anomenar-se "Descans entre el segon i el tercer trimestre". En fer-se pública aquesta decisió, immediatament van alçar-se diferents veus representatives de l'església catòlica, com associacions de cofradies de Setmana Santa o fins i tot el Partit Popular.

Aquí trobem els titulars que reflexen aquesta situació, extrets del diari El Mundo:

• - Barreda cambia el nombre de Semana Santa por 'descanso entre segundo y tercer trimestre'

• - Barreda recula y vuelve a ordenar que el calendario escolar recoja la Semana Santa

Al meu parer, aquesta és una mostra del poder de l'església catòlica a la nostra realitat, que es reflexa en uns dels aspectes que regulen la vida social de tots els ciutadans i ciutadanes: les festivitats. I, així com jo mateixa i els meus companys ens vam trobar en la dificultat de conciliar el calendari acadèmic amb el calendari laboral i la vida familiar donada la força de l'església en regir aquestes dates, trobem que a nivell real i polític aquest poder és encara més vigent i latent del que imaginem.

Seria possible desvincular el sistema educatiu de la religió? Això, en tot cas, seria efectiu si laboral i socialment ens continuem regint per les dates i festivitats religioses?

Té a veure aquest rerefons aparentment poc important amb alguns aspectes de l'organització escolar o del propi ideari dels centres?

"Con la iglesia hemos topado..."

Una errada docent des de la base: què està passant amb la formació inicial del professorat?

A partir d'una notícia publicada al diari El País el 14 de Març, Maestros suspensos en primaria (El País, 14 de Març), s'ha encetat el debat sobre la formació inicial dels mestres.

En aquesta notícia es posen de manifest els resultats de la prova de coneixement corresponent a l'última convocatòria d'oposicions a mestres de la Comunitat de Madrid on, segons aquesta publicació, un 86% dels 14110 aspirants a les 489 places van suspendre-la. S'indica que el nivell d'aquesta prova es correspon al d'un nen de dotze anys al nostre sistema educatiu.

La discussió s'encén donat que per obtenir una plaça calia aprovar totes les fases de l'oposició, però no per formar part de la llista de personal interí, professionals que pot ser contractat més tard al llarg del curs. Aleshores, la qüestió és que puguin exercir la funció docent persones que no han superat una prova de coneixements suposadament equivalent a la franja d'edat a la qual podran impartir classe.

Imatge extreta de la URL:

http://oralnet.files.wordpress.com/2010/02/examen.jpg 

Després d'aquesta publicació, s'han donat un seguit de crítiques al sistema de selecció i d'accés als cosos de funcionaris docents, així com si la formació que reben aquests docents és la millor i la més adequada com hauria de ser.

Una d'aquestes publicacions és la que rep per títol Un fallo docente desde la base, publicada al diari El País el mateix dia 14 de Març, on trobem l'opinió de Juan Manuel Escudero, catedràtic de Didàctica i Organització Escolar de la Universitat de Múrcia, de Rosalia Aranda, Degana de la Facultat de Formació del Professorat i Educació de la Universitat Autònoma de Madrid, així com de Francesc Imbernón, catedràtic de Pedagogia de la nostra universitat, la Universitat de Barcelona.

En primer lloc, Escudero exposa que no hi han dades suficients a Espanya per tal d'analitzar el problema en profunditat, aspecte que podria entendre's com una falta d'interès tant de la pròpia Administració com dels professionals investigadors de l'àrea d'estudi, ja que no han abordat a consciència aquesta problemàtica que s'arrossega des de fa anys.

Un segon tema de discussió en la formació dels docents és la necessitat de cercar als millors fent que només entrin a les facultats aquells que tinguin notes altes i expedients excel·lents. Però la Degana de la Facultat de Formació del Professorat i Educació de la UAM, Rosalia Aranda, aclareix que “Antigament potser hi havia alumnes que acabaven en Magisteri perquè no tenien nota per a una altra cosa, però això ja no és així”, indica la degana. Durant els dos últims cursos, la nota de tall en la seva facultat ha rondat un set. “Ara vénen els que de debò volen”. Una altra qüestió és que, encara que tinguin bons expedients arribin ben preparats. “Hi ha alumnes, encara que no es pot generalitzar, que vénen sense coneixements bàsics que haurien d'haver adquirit en primària i secundària. És un llast que porten i que aquí no es tracta, perquè en una facultat en el que cal aprofundir és en didàctica”.

Tot seguit, Francesc Imbernón fa algunes declaracions interessants sobre aquesta formació inicial dels docents, on critica una formació que considera molt teòrica i molt general en comptes de primar la pràctica.

El catedràtic en Pedagogia reclama una “espècie de MIR del professorat” posterior a les oposicions perquè els docents culminin millor la seva formació. També demana un reconeixement social i econòmic per als professors (encara que al més de mig milió de docents de les aules públiques espanyols, entre mestres i professors de secundària, els hagi passat just el contrari en els últims anys: cada vegada treballen més hores, amb més alumnes a les aules i cobrant menys sou). Imbernón sol·licita finalment una millora en la selecció dels candidats. “Però la formació inicial que adquireixin en les facultats mai serà completa”, afegeix.

Finalment, trobem a Nieves Díaz, mestra interina d'Educació Especial a Madrid i integrant de la Plataforma en defensa dels interins, que fa una declaració molt interessant al meu parer: “L'examen que ha tret a la llum Madrid no té res a veure amb ser pedagog. A mi no m'haurien de preguntar els rius d'Espanya, és molt més important que avaluïn la meva capacitat per ensenyar-los-hi a un nen cec”.

En la meva opinió, la publicació dels resultats d'aquesta prova de coneixements responen a una estratègia de demagògia del govern, que dies més tard publicava canvis als barems per a la selecció dels docents, on primarà la nota d'aquesta prova sobre l'experiència professional. Considero que un bon docent no és el que sap memorísticament tots els continguts que imparteix als seus alumnes, sinó el que sap transmetre adequadament aquests continguts, estimulant l'aprenentatge i el desig d'aprendre en l'educand i preparant-lo per a la seva posada en pràctica a la vida quotidiana.

D'altra banda, coincideixo amb Imbernón sobre la necessitat de donar més pes a la pràctica docent que a la pròpia preparació teòrica, donat que és un camí per a la construcció del coneixement professional del docent així com de la conformació de la seva identitat professional. Trobo que els docents no acaben la seva carrera acadèmica amb la preparació suficient, però crec que tampoc ho farien si dediquessin dos anys més a aquesta o es basés en aspectes teòrics i memorístics, majoritàriament poc significatius per a ells.

A més, em sembla especialment important la idea que assenyala la Degana de la UAM Rosalia Aranda, el govern i la social està jutjant un problema que ve des de les arrels del propi sistema, no es tracta de que els aspirants a mestres no tinguin alguns d'aquests coneixments o facin faltes d'ortografies, és que els nostres ciutadans i ciutadanes no tenen aquests coneixements adquirits. De tota manera, considero més important l'adquisició de competències que no de coneixements memorístics, ja que els primers seran els que permetin realment el desenvolupament de les persones en els diferents contextos de la seva vida, tot i que em sembla important l'adquisició d'una mínima cultura de l'entorn que permeti aquest correcte desenvolupament.

I, per acabar, destaco de nou l'aportació de Nieves Díaz: un mestre ha de demostrar molt més la seva competència per a educar als estudiants amb les peculiaritats i característiques que aquests puguin tenir, que no pas els seus coneixements específics en una àrea concreta.

Per tant, amb totes aquestes evidències, què succeeix per tal que no canviï aquesta concepció de l'educació i dels docents, que s'ha demostrat errònia i obsoleta? Cap a on s'encamina aquesta nova reforma? Quin paradigma trobem sota tota aquesta demagògia política?

Personalment, em sembla molt trista aquesta infravaloració de la professió docent per part de la pròpia Administració i considero que serà molt difícil una revalorització a nivell social dels professors i professores i de la seva tasca professional i social mentre es continuï permetent aquesta demagògia gratuïta.

La nostra competència social i ciutadana.

Avui, dia 28 de Febrer, està convocada una vaga universitària d’estudiants, professorat i PAS com a resposta en contra la situació precària de l’educació pública i de la proposta de llei LOMQE (Llei Orgànica de Millora de la Qualitat Educativa). Aspecte que enllaça directament amb la qüestió que estem treballant i debatent a l’assignatura sobre la Competència social i ciutadana, crec adequat fer una reflexió sobre aquesta temàtica.

Per què és un tema tan controvertit a la nostra realitat educativa? Si bé la majoria de professionals de l’educació reconeixen certa necessitat de tractar aquestes qüestions a l’escola o els instituts, què passa a nivell polític per tal que no hi hagi aquest consens?

Bé, segons el que s’estableix als documents oficials, es defineix la Competència social i ciutadana com una competència que es recull dins del ventall de Competències específiques centrades a viure i habitar al món, la qual: 

“[...]suposa comprendre la realitat social en què es viu; afrontar la convivència i els conflictes emprant el judici ètic basat en els valors i pràctiques democràtiques, i exercir la ciutadania, actuant amb criteri propi, contribuint a la construcció de la pau i la democràcia, i mantenint una actitud constructiva, solidària i responsable davant el compliment dels drets i obligacions cívics.” (Currículum d'Educació Secundària Obligatòria)

Així doncs, el treball d’aquesta competència representa el treball de qüestions bàsiques per la convivència i la participació ciutadana, mitjançant l’esperit crític i la responsabilitat. Això, que en un primer moment sembla bàsic per a qualsevol societat democràtica, deixa de ser-ho quan s’entén des d’una visió partidista i d’adoctrinament, com és el cas del noste sistema educatiu i polític.

Realment interessa al sistema de govern uns ciutadans i ciutadanes ben formats i amb un esperit crític, responsable i participatiu que qüestioni les seves decisions o que demani més poder en aquest procés de presa de decisions? El nostre govern pretén crear ciutadans i ciutadanes actius o només donar certa aparença de progressisme i europeisme, tot fent i desfent com ho estan fent fins ara?.

Considero que la resposta la trobem contínuament a les declaracions d’aquests representants del poble, que mostren una alienació total a l’opinió i el desig popular. Uns bons exemples, potser, serien:

• El Govern ignora la vaga general i manté intacte el seu full de ruta

• Masiva manifestación por la Independencia de Cataluña

• El Gobierno asegura que “nunca” permitiría una consulta ilegal en Cataluña

En definitiva, el problema de la famosa Educació per la ciutadania considero que està en el seu enfocament polític i totalment partidista, que fins i tot ha fet oblidar la necessitat de treballar la competència ciutadana.

I, per acabar, en referència al difunt Stéphane Hessel, us deixo una frase que resumeix tota aquesta reflexió:

"La responsabilidad del hombre que no puede confiar ni en un poder ni en un dios. Al contrario, es necesario comprometerse en nombre de la propia responsabilidad como persona humana"