Una errada docent des de la base: què està passant amb la formació inicial del professorat?

A partir d'una notícia publicada al diari El País el 14 de Març, Maestros suspensos en primaria (El País, 14 de Març), s'ha encetat el debat sobre la formació inicial dels mestres.

En aquesta notícia es posen de manifest els resultats de la prova de coneixement corresponent a l'última convocatòria d'oposicions a mestres de la Comunitat de Madrid on, segons aquesta publicació, un 86% dels 14110 aspirants a les 489 places van suspendre-la. S'indica que el nivell d'aquesta prova es correspon al d'un nen de dotze anys al nostre sistema educatiu.

La discussió s'encén donat que per obtenir una plaça calia aprovar totes les fases de l'oposició, però no per formar part de la llista de personal interí, professionals que pot ser contractat més tard al llarg del curs. Aleshores, la qüestió és que puguin exercir la funció docent persones que no han superat una prova de coneixements suposadament equivalent a la franja d'edat a la qual podran impartir classe.

Imatge extreta de la URL:

http://oralnet.files.wordpress.com/2010/02/examen.jpg 

Després d'aquesta publicació, s'han donat un seguit de crítiques al sistema de selecció i d'accés als cosos de funcionaris docents, així com si la formació que reben aquests docents és la millor i la més adequada com hauria de ser.

Una d'aquestes publicacions és la que rep per títol Un fallo docente desde la base, publicada al diari El País el mateix dia 14 de Març, on trobem l'opinió de Juan Manuel Escudero, catedràtic de Didàctica i Organització Escolar de la Universitat de Múrcia, de Rosalia Aranda, Degana de la Facultat de Formació del Professorat i Educació de la Universitat Autònoma de Madrid, així com de Francesc Imbernón, catedràtic de Pedagogia de la nostra universitat, la Universitat de Barcelona.

En primer lloc, Escudero exposa que no hi han dades suficients a Espanya per tal d'analitzar el problema en profunditat, aspecte que podria entendre's com una falta d'interès tant de la pròpia Administració com dels professionals investigadors de l'àrea d'estudi, ja que no han abordat a consciència aquesta problemàtica que s'arrossega des de fa anys.

Un segon tema de discussió en la formació dels docents és la necessitat de cercar als millors fent que només entrin a les facultats aquells que tinguin notes altes i expedients excel·lents. Però la Degana de la Facultat de Formació del Professorat i Educació de la UAM, Rosalia Aranda, aclareix que “Antigament potser hi havia alumnes que acabaven en Magisteri perquè no tenien nota per a una altra cosa, però això ja no és així”, indica la degana. Durant els dos últims cursos, la nota de tall en la seva facultat ha rondat un set. “Ara vénen els que de debò volen”. Una altra qüestió és que, encara que tinguin bons expedients arribin ben preparats. “Hi ha alumnes, encara que no es pot generalitzar, que vénen sense coneixements bàsics que haurien d'haver adquirit en primària i secundària. És un llast que porten i que aquí no es tracta, perquè en una facultat en el que cal aprofundir és en didàctica”.

Tot seguit, Francesc Imbernón fa algunes declaracions interessants sobre aquesta formació inicial dels docents, on critica una formació que considera molt teòrica i molt general en comptes de primar la pràctica.

El catedràtic en Pedagogia reclama una “espècie de MIR del professorat” posterior a les oposicions perquè els docents culminin millor la seva formació. També demana un reconeixement social i econòmic per als professors (encara que al més de mig milió de docents de les aules públiques espanyols, entre mestres i professors de secundària, els hagi passat just el contrari en els últims anys: cada vegada treballen més hores, amb més alumnes a les aules i cobrant menys sou). Imbernón sol·licita finalment una millora en la selecció dels candidats. “Però la formació inicial que adquireixin en les facultats mai serà completa”, afegeix.

Finalment, trobem a Nieves Díaz, mestra interina d'Educació Especial a Madrid i integrant de la Plataforma en defensa dels interins, que fa una declaració molt interessant al meu parer: “L'examen que ha tret a la llum Madrid no té res a veure amb ser pedagog. A mi no m'haurien de preguntar els rius d'Espanya, és molt més important que avaluïn la meva capacitat per ensenyar-los-hi a un nen cec”.

En la meva opinió, la publicació dels resultats d'aquesta prova de coneixements responen a una estratègia de demagògia del govern, que dies més tard publicava canvis als barems per a la selecció dels docents, on primarà la nota d'aquesta prova sobre l'experiència professional. Considero que un bon docent no és el que sap memorísticament tots els continguts que imparteix als seus alumnes, sinó el que sap transmetre adequadament aquests continguts, estimulant l'aprenentatge i el desig d'aprendre en l'educand i preparant-lo per a la seva posada en pràctica a la vida quotidiana.

D'altra banda, coincideixo amb Imbernón sobre la necessitat de donar més pes a la pràctica docent que a la pròpia preparació teòrica, donat que és un camí per a la construcció del coneixement professional del docent així com de la conformació de la seva identitat professional. Trobo que els docents no acaben la seva carrera acadèmica amb la preparació suficient, però crec que tampoc ho farien si dediquessin dos anys més a aquesta o es basés en aspectes teòrics i memorístics, majoritàriament poc significatius per a ells.

A més, em sembla especialment important la idea que assenyala la Degana de la UAM Rosalia Aranda, el govern i la social està jutjant un problema que ve des de les arrels del propi sistema, no es tracta de que els aspirants a mestres no tinguin alguns d'aquests coneixments o facin faltes d'ortografies, és que els nostres ciutadans i ciutadanes no tenen aquests coneixements adquirits. De tota manera, considero més important l'adquisició de competències que no de coneixements memorístics, ja que els primers seran els que permetin realment el desenvolupament de les persones en els diferents contextos de la seva vida, tot i que em sembla important l'adquisició d'una mínima cultura de l'entorn que permeti aquest correcte desenvolupament.

I, per acabar, destaco de nou l'aportació de Nieves Díaz: un mestre ha de demostrar molt més la seva competència per a educar als estudiants amb les peculiaritats i característiques que aquests puguin tenir, que no pas els seus coneixements específics en una àrea concreta.

Per tant, amb totes aquestes evidències, què succeeix per tal que no canviï aquesta concepció de l'educació i dels docents, que s'ha demostrat errònia i obsoleta? Cap a on s'encamina aquesta nova reforma? Quin paradigma trobem sota tota aquesta demagògia política?

Personalment, em sembla molt trista aquesta infravaloració de la professió docent per part de la pròpia Administració i considero que serà molt difícil una revalorització a nivell social dels professors i professores i de la seva tasca professional i social mentre es continuï permetent aquesta demagògia gratuïta.