A partir d'una notícia publicada aquest divendres a El Periódico m'he plantejat com és l'accés a l'Educació Superior a alguns països d'Europa propers a Espanya donat que, a la última sessió de l'assignatura, quan ens trobàvem dissenyant l'estructura del nostre sistema educatiu, van sorgir moltes crítiques al sistema de Selectivitat que nosaltres mateixes havíem viscut, però ens resultava molt difícil crear-ne un que ens encaixés.
La notícia es titula Universidad de masas i parla dels MOOC (de l'anglès "Massive Online Open Courses"), que són cursos impartits per Internet amb materials didàctics (explicacions, exemples i exercicis) preparats per professors universitaris i d'accés gratuït per totes les persones que mostrin un mínim d'interès i tingui disponibilitat per fer-ho. Aquest fenomen arriba d'Estats Units, on porta cinc anys en marxa i acaparant èxits molt sonats, i aquest trimestre arriba a Catalunya, on les universitats de Girona i Pompeu Fabra es disposen a llençar les seves primeres iniciatives. Al mes de Setembre, la Universitat Autònoma de Barcelona impartirà també altres tres cursos.
El fenòmen està generant controvèrsia sobre si és adequat o no oferir aquests cursos en obert per a tot el públic. A banda de les qüestions pedagògiques que podríem plantejar-nos (el seguiment a l'educand, l'avaluació d'aquest, etc), personalment m'ha fet preguntar-me com és l'accés a l'Educació Superior a altres països d'Europa. Centrant-me, a més de en el sistema selectiu de l'Estat espanyol, en els que utilitzen a Itàlia, Alemanya i França, resumeixo aquí quina estratègia segueixen per l'accés a la Universitat (extret de: SALABURU,
PELLO (2007). La Universidad en la
encrucijada. Europa y EEUU. Madrid: Academia Europea de Ciencias y Artes).
Així, trobem que el cas d'Itàlia és semblant al d'Espanya, amb una sèrie de proves a superar per tal d'acreditar el grau de formació assolit per cada estudiant. Tot i així, pren un caire una mica més qualitatiu al combinar proves de diversos tipus i que avaluen el coneixement de forma interdisciplinar.
Per contra, trobem el cas d'Alemanya i França, que no realitzen cap tipus d'examen. A Alemanya el sistema es planteja sense problemes per carreres sense límit d'aforament, però quan un estudiant vol accedir a una carrera amb un límit de places, es tindrà en compte la seva nota de Batxillerat i altres criteris socials, fet que pot perjudicar als estudiants ja que no significa que totes les persones que hagin tingut problemes al cursar aquesta etapa no tinguin el potencial suficient per desenvolupar-se a l'Educació Universitària o bé es poden haver vist condicionats per circumstàncies personals en el decurs del Batxillerat i això els perjudica a l'hora d'accedir a aquest nou cicle.
D'altra banda, el cas francès es regeix per no fer cap tipus de selecció a l'hora de fer el pas a la Universitat. Però, encara que es basen en aquest principi, al cas de les Grans Escoles es repeteix la selecció i l'elitisme d'altres contextos.
En definitiva, és evident que en tots els casos s'estableixen alguns filtres per a l'accés a la Universitat i, personalment, considero que són necessaris donat que no tothom s'ha de dedicar a cursar Estudis Superiors. Però la problemàtica a l'hora d'establir aquests filtres és molt gran i complexa. A partir de l'experiència i el bagatge dels meus estudis, em decantaria per la realització d'unes provés que preguessin un caire interdisciplinar i qualitatiu, que tinguessin com a fita avaluar el grau de maduresa dels educands i no només la seva capacitat memorística ja que, al meu parer, cal un cert nivell de maduresa de la persona per poder desenvolupar els Estudis Superiors. A banda d'aquesta prova, també proposaria ponderar la nota dels estudis de Batxillerat, per tal de tenir en compte la trajectòria i l'esforç dels educands i les educandes.
I, per acabar, hem de tenir en compte una qüestió molt important:
El zapato que va bien a una persona es estrecho para otra: no hay receta de la vida que vaya bien para todos.
(Carl Gustav Jung)
